8 d’abril del 2011
15 de desembre del 2008
Demà, la cantata "100 Nadals".
Demà, a les sis de la tarda, a l'Auditori Palau de Congressos de Girona, es celebrarà la cantata "100 Nadals" que tanca els actes del centenari de la nostra escola.
14 de novembre del 2008
“L’Eiximenis del segle XXI"
El vespre plujós no va ajudar a omplir l’auditori. Poc públic, tot i que selecte, per un debat que va esser excel.lent. Els diferents participants (Joan Manuel de Pozo, ex-conseller d’educació i conseller de la CCMA, Maria Rosa Terradellas, pedagoga i professora de la UdG, Ramon Casadevall, pedagog i ex-professor de secundària, Mª Lluïsa Bonmatí, mestra i ex-directora de l’escola. i la moderadora: Pia Bosch, diputada, ex-alumna i mare de l’escola) varen fer intervencions molt complementàries, enfocant el tema des de la seva experiència i punt de vista.Joan Manuel del Pozo ens va parlar de la necessitat que tenen les societats complexes com la nostra de persones més completes que mai. L’educació ha de intervenir, per això, sobre els diversos eixos constituents de la persona: teorètic, ètic, social i estètic. A l’eix teorètic, digué, el valor són els coneixements. A l’eix ètic el valor és la dignitat que l’ensenyament ha de reconèixer i nodrir amb la pràctica i el contagi, definint-nos la dignitat com ho feia el filòsof Inmanuel Kant “La qualitat de la persona que fa que mai ningú l’hagi de veure com un instrument del que aprofitar-se, sinó sempre com una finalitat en sí mateixa” . A l’eix social el valor és la bondat. A l’eix estètic el valor és la sensibilitat per percebre l’equilibri i la bellesa.
Rosa Maria Terradellas ens va parlar dels grans canvis que ha sofert la nostra societat en els darrers cent anys, canvis que també han afectat les formes de vida familiar i la vida quotidiana, alguns derivats dels avenços de la ciència i la tecnologia. L’escola s’ha hagut d’anar adaptant a aquests canvis. Ens va dir que l’Eiximenis és una escola amb identitat , que s’ha sabut adaptar. Creu que això ve del seu compromís social, de la seva responsabilitat i el seu compromís, del sentiment de pertinença dels membres de la seva comunitat i de l’esperit de servei de l’escola. De cara al futur ens va subratllar la importància de fomentar en els i les alumnes la llibertat, l’autonomia i l’esperit crític, en base al diàleg i al reconeixement i la confiança en els altres.
Ramon Casadevall ens va insistir en la necessitat de parlar d’aprenentatge , a més de parlar d’ensenyament. També ens va parlar, citant el psicòleg Steven Pinker, que , malgrat la importància de la programació voluntària d’activitats, una part molt important del nostre aprenentatge depèn de l’atzar. També que és molt important l’aprenentatge inconscient. Per això va acabar fent-nos tres propostes: Hem d’admirar els miracles del coneixement, facilitar climes segurs per l’aprenentatge, com suggereix Howard Gardner, el també psicòleg autor de “La ment del futur”, i promoure canvis que en desencadenin d’altres creant cercles virtuosos de canvi.
Mª Lluïsa Bonmatí va partir de les idees base de la filosofia de l’escola Eiximenis. Ens va parlar de l’aprendre a ser persona insistint en els valors de les actituds. L’aprendre a saber, lligat avui dia a l’ús i al coneixement de les noves tecnologies. L’aprendre a fer centrant-se en la competència i la qualitat de l’acció. I hi va afegir, a títol personal, l’aprendre a adaptar-se, assimilant els canvis amb rigor i criteri propi. Tanmateix va fer esment de l’autonomia de centre, l’avaluació, la formació continuada, les activitats extraescolars, la racionalització del calendari escolar i l’educació conjunta família-escola. Va destacar que quan un mestre educa ajuda també a l’infant a ser persona lliure i ciutadà responsable. Finalment va fer una crida al compromís que la societat ha de tenir amb l’educació i va proposar endegar un procés reflexiu que ens condueixi a un model educatiu que retorni al nostre país, el prestigi pedagògic.El torn de preguntes va esser curt, potser és bo esmentar una pregunta sobre la identitat que va generar esments a l’escriptor Amin Maalouf, l’autor de l’assaig “Identitats assassines”, i a l’escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger, i als seus treballs sobre la identitat cultural.
Varem acabar recordant la faula de La Fontaine que va donar orígen al títol de l’informe Delors sobre l’educació: “Guardeu-vos -va dir el pagès- de vendre el patrimoni dels pares, perquè hi ha un tresor amagat a dintre”. L’educació concentra tot el que la humanitat ha aprés sobre si mateixa, l’educació és aquest patrimoni i cal esser conscients que no es pot malbaratar perquè “hi ha un tresor amagat a dintre”.
20 de juny del 2008
Éxit de la Festa major.
La Festa Major del dia 30 de maig va ser tot un èxit. Tant, que ara la celebrarem cada any, encara que el centenari sigui només un cop a la vida. Durant tot el dissabte, l’escola, el pati i la plaça varen ser una festa major en majúscules.
Des de primera hora del matí, l’escenari de la plaça va omplir-se d’exhibicions (d’anglès, de funky, de contes, de titelles, d’expressió corporal, de teatre, de música, de dansa, de guitarra, de coral,..) mentre els més grans participaven a la gimcana del centenari, els més petits gaudien dels tallers al menjador i la pista aplaudia l’exhibició de patinatge.
Les parets de l’escola varen rejovenir durant tot el dia. Els passadissos varen ser l’escenari de la trobada de desenes d’antics alumnes de totes les edats. Algunes, primer, ni es reconeixien, després s’abraçaven i ploraven nostàlgicament per la infantesa passada a la nostra centenària escola. Els records, les anècdotes i les rialles varen omplir l’Eiximenis com a punt de trobada físic i de la memòria dels amics i les amigues de la infantesa. La organització havia previst que la jornada de portes obertes fos només al matí. En canvi, a quarts d’onze de la nit n’hi havia que encara es deixaven endur per les imatges projectades a l’aula de música o tafanejaven pels passadissos on els mestres actuals havien preparat minuciosament testimonis del pas del temps per la nostra escola. El dinar del migdia, només per antics alumnes, va omplir el menjador i alguna taula més, que es va haver de parar al porxo. Els alumnes de cinquè varen exercir de magistrals amfitrions, cambrers de luxe pels nens i nenes de totes les edats.
Les parades de la plaça –amb mares i pares també de cinquè- varen contribuir a l’aire de festa major amb la barra de bar i la venda de samarretes del centenari, on hi figuren els noms de tots els nens i nenes que anaven a l’Eiximenis l’any que l’escola en feia cent 100.
La festa major va saber adaptar la commemoració centenària amb algunes activitats que ja es feien a l’escola però en dates diferents. A l’exhibició de les extrascolars s’hi va afegir el sopar (de fideuà, clar) i la graduació dels alumnes de 6è. Els nois i noies que deixen l’Eiximenis han tingut cada any el seu particular homenatge però enguany va ser més seguit. És més fàcil que les famílies puguin ser-hi si es fa en dissabte. Els “graduats” feien cara de son, ja que acabaven d’arribar del seu viatge de final de curs, però encara els va quedar força per aclamar als seus mestres dels darrers 9 anys sobretot a la directora Maria Lluïsa Bonmatí i al senyor Vicenç Terrádez que, com ells, també deixaven l’escola coincidint amb el final del curs. Diplomes, extraordinàries orles (gràcies al Pep Admetlla i moltíssimes gràcies la família Solé-Costa!), cançons, llàgrimes, emocions, records i moments per recordar sempre més.
Al matí, com si fossin bolets gegants, al pati li varen créixer uns inflables màgics i increïbles. Els més petits mai s’haurien pogut imaginar que sobre l’escenari quotidià pogués haver-hi res més que pedres i arbres. “I no s’ha de pagar?” preguntaven ingènuament, descalços, a la cua per accedir als grans tobogans. A la tarda tot l’espai es va tornar trepidant: gegants i capgrossos de La Fal·lera, partits 3x3 de bàsquet i de futbol, exhibicions de guitarra i de monocicle –a càrrec d’antics alumnes- i els ja clàssics jocs i tómbola que ens varen ajudar a arribar a les 9 del vespre, l’hora de sopar.
Però a les 9 el sopar no estava a punt per què varem fer aflorar el cor encongit que ens havia acompanyat tot el dia. A mig matí ens havia arribat la mala notícia que la Júlia Quera, de P4, se n’havia anat la nit abans, per sempre, sense avisar, i que no havia vingut a la festa ni tornaria mai més a l’escola. Els seus companys de classe varen passar el dia gaudint de la festa aliens a la tràgica notícia mentre la majoria de mares i pares l’anaven coneixent, fent el cor fort, amb un nus feixuc al coll. A la direcció de l’escola, a l’Ampa, als mestres i a mares i pares de P4 ens va semblar que la festa havia de continuar, que s’havia de reduir l’ostentació festiva (es va suspendre la cercavila per la ciutat) i que s’havia de fer un acte de record per la Júlia Quera. Així doncs, a les 9, enlloc de sopar, es varen enlairar 100 globus blancs al cel mentre es recitava Antoine de Saint Exupery. La resta dels nens i nenes de la classe varen ser els encarregats de deixar-los anar. Sempre més la recordarem!
La resta del vespre va ser perquè tota la comunitat de l’escola compartís taula amb el sopar multitudinari acompanyats amb la música de l’Helena Solà i en Jaume Vila i culminat amb la disco mòbil d’en Xexu, fins molt tard. La tómbola dels de cinquè i els balls, fins tard, varen cloure un llarg dia de festa major molt carregat de petites i grans emocions. Una jornada feta, entre tots, pensada pels alumnes de l’escola i viscuda amb la intensitat de les coses que venen de gust de fer. Per molts anys, Eiximenis!
Des de primera hora del matí, l’escenari de la plaça va omplir-se d’exhibicions (d’anglès, de funky, de contes, de titelles, d’expressió corporal, de teatre, de música, de dansa, de guitarra, de coral,..) mentre els més grans participaven a la gimcana del centenari, els més petits gaudien dels tallers al menjador i la pista aplaudia l’exhibició de patinatge.
Les parets de l’escola varen rejovenir durant tot el dia. Els passadissos varen ser l’escenari de la trobada de desenes d’antics alumnes de totes les edats. Algunes, primer, ni es reconeixien, després s’abraçaven i ploraven nostàlgicament per la infantesa passada a la nostra centenària escola. Els records, les anècdotes i les rialles varen omplir l’Eiximenis com a punt de trobada físic i de la memòria dels amics i les amigues de la infantesa. La organització havia previst que la jornada de portes obertes fos només al matí. En canvi, a quarts d’onze de la nit n’hi havia que encara es deixaven endur per les imatges projectades a l’aula de música o tafanejaven pels passadissos on els mestres actuals havien preparat minuciosament testimonis del pas del temps per la nostra escola. El dinar del migdia, només per antics alumnes, va omplir el menjador i alguna taula més, que es va haver de parar al porxo. Els alumnes de cinquè varen exercir de magistrals amfitrions, cambrers de luxe pels nens i nenes de totes les edats.
Les parades de la plaça –amb mares i pares també de cinquè- varen contribuir a l’aire de festa major amb la barra de bar i la venda de samarretes del centenari, on hi figuren els noms de tots els nens i nenes que anaven a l’Eiximenis l’any que l’escola en feia cent 100.
La festa major va saber adaptar la commemoració centenària amb algunes activitats que ja es feien a l’escola però en dates diferents. A l’exhibició de les extrascolars s’hi va afegir el sopar (de fideuà, clar) i la graduació dels alumnes de 6è. Els nois i noies que deixen l’Eiximenis han tingut cada any el seu particular homenatge però enguany va ser més seguit. És més fàcil que les famílies puguin ser-hi si es fa en dissabte. Els “graduats” feien cara de son, ja que acabaven d’arribar del seu viatge de final de curs, però encara els va quedar força per aclamar als seus mestres dels darrers 9 anys sobretot a la directora Maria Lluïsa Bonmatí i al senyor Vicenç Terrádez que, com ells, també deixaven l’escola coincidint amb el final del curs. Diplomes, extraordinàries orles (gràcies al Pep Admetlla i moltíssimes gràcies la família Solé-Costa!), cançons, llàgrimes, emocions, records i moments per recordar sempre més.
Al matí, com si fossin bolets gegants, al pati li varen créixer uns inflables màgics i increïbles. Els més petits mai s’haurien pogut imaginar que sobre l’escenari quotidià pogués haver-hi res més que pedres i arbres. “I no s’ha de pagar?” preguntaven ingènuament, descalços, a la cua per accedir als grans tobogans. A la tarda tot l’espai es va tornar trepidant: gegants i capgrossos de La Fal·lera, partits 3x3 de bàsquet i de futbol, exhibicions de guitarra i de monocicle –a càrrec d’antics alumnes- i els ja clàssics jocs i tómbola que ens varen ajudar a arribar a les 9 del vespre, l’hora de sopar.
Però a les 9 el sopar no estava a punt per què varem fer aflorar el cor encongit que ens havia acompanyat tot el dia. A mig matí ens havia arribat la mala notícia que la Júlia Quera, de P4, se n’havia anat la nit abans, per sempre, sense avisar, i que no havia vingut a la festa ni tornaria mai més a l’escola. Els seus companys de classe varen passar el dia gaudint de la festa aliens a la tràgica notícia mentre la majoria de mares i pares l’anaven coneixent, fent el cor fort, amb un nus feixuc al coll. A la direcció de l’escola, a l’Ampa, als mestres i a mares i pares de P4 ens va semblar que la festa havia de continuar, que s’havia de reduir l’ostentació festiva (es va suspendre la cercavila per la ciutat) i que s’havia de fer un acte de record per la Júlia Quera. Així doncs, a les 9, enlloc de sopar, es varen enlairar 100 globus blancs al cel mentre es recitava Antoine de Saint Exupery. La resta dels nens i nenes de la classe varen ser els encarregats de deixar-los anar. Sempre més la recordarem!
La resta del vespre va ser perquè tota la comunitat de l’escola compartís taula amb el sopar multitudinari acompanyats amb la música de l’Helena Solà i en Jaume Vila i culminat amb la disco mòbil d’en Xexu, fins molt tard. La tómbola dels de cinquè i els balls, fins tard, varen cloure un llarg dia de festa major molt carregat de petites i grans emocions. Una jornada feta, entre tots, pensada pels alumnes de l’escola i viscuda amb la intensitat de les coses que venen de gust de fer. Per molts anys, Eiximenis!
16 de maig del 2008
El programa de la Festa Major!
El dissabte 31 de maig és el dia de la Festa Major. Podeu consultar el programa en aquesta mateixa pàgina. Hi haurà jocs, exhibicions, competicions esportives, espectacles, portes obertes, graduació d'alumnes, tallers, música, ball,... Al migdia hi haurà dinar pels antics alumnes que vulguin i al vespre sopar per les famílies dels actuals alumnes. Tots dos tenen les places limitades i ja es poden comprar els tiquets a partir del dilluns que ve, 19 de maig i fins el dia 27 a la consergeria de l'Ampa, a l'escola, cada dia de 4 a 6 de la tarda.
Programa Festa Major en PDF
Programa Festa Major en PDF
5 de maig del 2008
L'Eiximenis: la marca d'un model pedagògic.
Entranyable taula rodona, el dia 7 d'abril a la sala d'actes de la Fundació de la UdG, per encetar el cicle de les tres que es faran en el marc del Centenari de l'Escola Eiximenis. Montserrat Mestres, Dolors Condom, Enric Mirambell i Guillem Terribas, moderats per Pia Bosch, diputada al Parlament, però en el seu paper d'antiga alumna de l'escola, mare d'alumnes actuals i membre de la comissió organizadora del Centenari de l'Eiximenis, varen situar-nos en la únamine idea que el model pedagògic de la nostra escola ha estat excepcional durant aquestes 10 dècades.
El cronista de la ciutat, Enric Mirambell ens va parlar de la Girona petita de començament de segle passat i del nou urbanisme que es creava a l'entorn de la nova Gran Via que "s'anava fent". Va aportar perspectiva a la situació del terreny que el pare de la Carme Huguet (la fundadora de l'escola, Doña Carmen) va oferir per edificar l'escola que acabaria sustituint el pis del carrer Santa Clara número 7. "Era lluny, més enllà de l'església del Mercadal, en un descampat. Per anar-hi, hi havia caminets i curriols, plens de pols o enfangats."
Montserrat Mestres, 29 anys com a mestre i, ara, jubilada però col·laboradora incansable durant 14 anys de l'Eiximenis va parlar de la memòria d'una escola "excepcional, la primera escola pública de Girona", amb 17 alumnes i una metodologia pedagògica contrària a de "con la letra com sangre entra...". Mestre va recordar que "de seguida l'escola té 178 alumnes, i Carme Huguet va passar de ser professora única a incorporar-ne més però sempre "educant en valors, exercint una pedagogia activa,... amb moltes sortides." Montserrat Mestres, que a més és autora de llibre de "L'Eiximenis, Memòria d'una escola" va recordar que amb la dictadura, l'ensenyament va canviar però no va perdre el prestigi de l'època de donya Carmen i quan amb "el boom demogràfic els futurs pares matriculàven les seves filles abans que neixessin". Va recordar, també, el paper de la directora Maria Ros com a impulsora que l'Eiximenis fós ser de les primeres escoles en ensenyar en català. Va recordar les eleccions democràtiques de la resta de directors: Josep Soler, Antoni Domènech i Maria Lluïsa Bonmatí com a contoinuació del model pedagògic propi. A més va emfatitzar el paper de l'associació de pares en diferents moments de la història de l'escola. Mestres va concloure que el projecte educatiu" "no ha estat només dels directors, dels mestres i dels alumnes, sinó també dels pares i tot el personal."
Dolors Condom, una de les millors especialistes en cultura clàssica, professora jubilada de l'Institut Vicens Vives, va recordar quan va fer les seves pràctiques a l'Eiximenis com a escola annexe, el 1946, i de les proves d'accés per anar a l'institut, amb una part escrita i una altra d'oral. Va parlar de la "relació amb l'institut vell, del carrer de la Forca, d'on va sortir Donya Carmen" "al 1910. Va recordar com l'Eiximenis "esdevingué aviat una escola famosa gracies a l'esforc i entusiame de personal docent i de l'Ampa, la primera de Girona" .
Guillem Terribas, llibreter conegut més enllà del barri de l'escola, té passat com a pare de l'Eiximenis, i va voler recordar a Maria Ros com "una dona extraordinària, una senyora de Banyoles, molt elegant i gran lectora que va crear un estil d'escola". També va recordar a la Montserrat Mestres com "la primera mestre d'enregistarar en vídeo als seus alumnes". També va tenir paraules per "en Soler, el primer director i per l'Antoni Domènech, home prestigi com a mestre a Celrà, "progre"i que va fer la gran aportació de l'estudi de la natura". Referint-se a l'actual direcció va dir: "aixecar un edifici es dificil però mantenir-lo ho és encara més.".
L'acte va ser seguit per unes de desenes d'espectadors, des de docents, mares i pares de l'actual escola fins a antics mestres de l'Eiximenis. La propera taula rodona serà el 22 de maig a les vuit del vespre a l'Auditori Narcís de Carreras de "La Caixa". S'asseuran a fer-hi les seves aportacions els ex-directors Josep Soler i Antoni Domènech i els ex-presidents de l'Ampa Joaquim Pèlach i Ramon Llorente. El títol de la xerrada és "L'Eiximenis, una escola pedagogicament avançada, catalana i pública" i la moderarà l'escultor i professor de plàstica Pep Admetlla.
16 de març del 2008
Carta d'agraïment a l'Escola en el seu Centenari
Dolors Contreras, ex-alumna de l'Eiximenis i mare d'un alumne ens fa arribar aquesta carta d’agraiment.
CARTA D'AGRAÏMENT A L'ESCOLA EN EL SEU CENTENARI (format PDF)
CARTA D'AGRAÏMENT A L'ESCOLA EN EL SEU CENTENARI (format PDF)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
